—Què voleu que faci? ¿Buscar la protecció 
d'un home important i, com una 
enredadora, enfilar per un arbre 
i no resistir jo sol?

¡No, gràcies!

¿Ser un mandril amb la vil esperança
d'obtenir la somriure d'un rostre fred?

¡No, gràcies!

¿Esmorzar un gripau tots els matins?
¿Apunyalant-me els genolls
i doblar la meva columna vertebral
per arrossegar-me fent contorsions?

¡No, gràcies!

¿Que la meva mà esquerra
rasqui l' esquena d' algun potentat
per poder aconseguir una moneda
mentre la mà dreta
mor la pols i rep la recompensa?

¡No, gràcies!

¿Usar els dons que Déu m'ha donat
per cremar incís tot el dia?

¡No, gràcies!

¿Lluitar per insinuar el meu nom
a les columnes de la Gaceta,
intrigar, maquinar, tenir por,
temer que no apreciïn el meu talent,
ser adulador, distribuir mil complerts?

¡No, gràcies!
¡No, gràcies!
¡I una altra vegada no, gràcies!

En canvi,
cantar, rellegir, caminar a la meva manera,
somiar, lliure per veure les coses com són,
una veu que és virilitat,
poder anar on desitgi,
una paraula, un sí, un no,
compondre o lluitar
Més mai escriure una línia
sense haver-la escoltat en el meu cor.

Recórrer qualsevol camí sota el sol,
sota les estrelles,
sense pensar que hi ha una fortuna en arribar al final.
I amb tanta modèstia,
dir a la meva ànima que li basten les flors,
l' herba, amb espines tal vegada,
que creixin en un jardí que puguis anomenar teu.
En resum,
sóc massa orgullós per ser un paràsit
i si la meva intel·ligència creix cap al cel
com un pi de muntanya,
potser no sigui gaire alt",
però estic sol.

-Només sí, però per què aquest empeny a fer enemics?

Veig com altres gents fan amics, arreu, com un gos fa amics. I quan contemplo tanta cortesia canina em dic: "Aquí ve, gràcies al cel, un altre enemic".